Apel·les Mestre: "La Barca"

La Barca

La donzella baixa al riu
a trenc d'alba;
entre terra i cel volant,
l'alosa canta.

Mig en terra sobre els joncs,
i mig a l'aigua,
buida i sola i com dormint
s'està a la barca.

La donzella en arribant
joiosa i salta:
"Barquer", crida, "Bon barquer,
passeu la barca!"

El barquer no respon pas,
que dorm encara;
la donzella sobre el banc
es deixa caure.

Guaita el riu i guaita el cel,
i les muntanyes;
terra i cel van clarejant,
del foc de l'alba.

Guaita el cel i guaita el riu
i escolta l'aigua
que, en veu baixa, sembla dir
coses extranyes.

La donzella té desig,
que l'embriaga:
"Volgués Déu que un cop de riu
trenqués l'amarra!

Volgués Déu que riu avall
partís la barca,
riu avall sense barquer,
ni rems ni amarres!

Volgués Déu que lluny, molt lluny,
la dugués l'aigua,
lluny, molt lluny, dret a un país
mai vist encara,

Allà on cauen els estels
quan trenca l'alba,
allà on van perfums de flors,
cants i rialles!"

Comentari:
El poema és d'Apel·les Mestres, un poeta de mitjans del segle XIX i principis del segle XX.

El tema principal del poema és les ganes de descobrir nous horitzons on viure la vida alegrement.

Resalta les ganes que té de marxar d'on és intentant despertar al barquer alamatinada quan está dormint i després amb els desitjos que té que vols que la barca es deixi anar i així poder marxar.

L'autor utilitza elements de la natura per descriure el paisatge detalladament, com el riu, el cel, l'alba, les muntanyes o el terra.

Hi ha una anàfora al principi de tres versos:

"Volgués Déu que.."

El poema té 10 estrofes, de 4 versos cadascuna. En les estrofes, hi ha dos versos heptasíl·labs i dos versos tretrasíl·labs. Els versos són lliures, és a dir, no rimen de cap manera, i són tots d'art menor.

Apel·les Mestres: Biografia

Biografia

Apel·les Mestres i Oñós va néixer a Barcelona el 29 d'octubre de 1854. Cursà el batxillerat en un col·legi francès i estudià a Llotja, on ben aviat mostrà una gran afició per la caricatura. Fou deixeble de pintors com Antoni Caba, Lluís Rigalt, Claudi Lorenzale i Martí i Alsina.

Positivista, agnòstic i anticlerical, conservà, no obstant, un cert esperit franciscà i de respecte amb les creences. Amb el seu amic Pompeu Gener realitzà diversos viatges a Suïssa, on coincidí amb Valentí Almirall i entrà en contacte amb el federalisme helvètic, la poesia intimista de Heinrich Heine i les historietes gràfiques de Rodolphe Topffer. També viatjà per Espanya, França i fins i tot el Japó. Col·laborà en les revistes més importants de l'època dibuixant historietes, acudits i dissenyant capçaleres.

L'any 1885 es casà amb una parisenca de dots artístiques notables, Laura Radénez, amb qui no tingué fills. Un any més tard abandonà l'escriptura a causa d'una crisi provocada per una malaltia que patia des de feia temps. El 1898 es va recloure amb la seva esposa en una torre del Passatge Permanyer on va viure dedicat a tenir cura del jardí ple d'hortènsies que tenia al terrat ( el qual li valgué el títol de rei de les hortènsies), i on celebrava reunions literàries i musicals amb artistes modernistes.

Il·lustrà gran quantitat de llibres entre els que destaquen Vobiscum, amb il·lustracions d'esperit medieval pròpies dels incunables, i Liliana on la tècnica realista se serveix de la fantasia. Per aquests dos llibres se'l considera un precursor dels modernistes i impulsor del disseny editorial. col·laborà a la Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa, El Liberal, La Publicitat i altres.

Al 1912 hagué d'abandonar el dibuix a causa d'una afecció a la vista. L'any 1914 va quedar-se quasi cec, fet que l'obligà a deixar el dibuix i pràcticament l'escriptura, fins que uns anys més tard, va publicar cançons que li van fer recuperar una gran popularitat, amb lletra i música pròpies improvisades al piano i harmonitzades per músics professionals. Aquestes cançons han estat popularitzades i enregistrades per Emili Vendrell, Conxita Badia, i més recentment, per Francesc Ribalta, entre d'altres.

El 1915 va aconseguir una nova englantina amb Flors de sang, poemes compostos en esclatar la primera guerra mundial entre els quals cal destacar els fragments de: "No passareu!”, que la població republicana va popularitzà durant la guerra civil . El govern francès li va atorgar la Creu de la Legió d'Honor (1920) per la seva actuació en favor dels aliats. Aquest mateix any moria la seva estimada esposa Laura a la qual dedicà dos llibres: In Memoriam, amb retrats que li havia fet, i Sempre vives.

El 1934 s'havia organitzat un homenatge a Apel·les Mestres que s'hagué de suspendre pels fets revolucionaris d'octubre. A la matinada del 19 de juliol de 1936, tot just iniciada la guerra civil, va morir, quan la singularitat de la seva obra començava a revalorar-se. La notícia de la seva mort no va tenir cap ressò a la premsa ni a la ràdio a causa del esdeveniments que s'estaven produint en tot el país.

L'any 1938 es va inaugurar un monument de marbre blanc al parc de la Font del Racó, al peu del Tibidabo, de Barcelona, amb la dedicàtoria: "A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells".

El fet que Mestres no s'especialitzés en una activitat específica ha dificultat, en part, el seu reconeixement artístic. La recuperació històrica de Mestres en tot el seu conjunt es deu especialment al professor Joaquim Molas.

Les lletres catalanes el recorden amb la convocatòria d'un Premi de literatura il·lustrada que porta el seu nom.

Estil literari i influències

Durant els primers anys de la seva experiència literària, Apel·les Mestres consolidarà un estil propi que deixarà enrere el Romanticisme becquerià de joventut i abraçarà amb força el naturalisme. L'Avenç serà el canal a través del qual, com a poeta, farà pública la nova estètica, que troba en el paisatge l'ambient ideal per a descriure-hi el drama de la vida i la mort dels elements de la natura. L'any 1883, assistirem a la transformació definitiva de l'estètica naturalista de Mestres. Seguint la tradició de les faules, neutralitzat el component moralitzador, humanitzats els elements de la natura, ara ens proposa un panteisme primitiu, íntim i extremament ingenu, en el qual el punt de vista poètic llisca cap a un naturalisme ben personal, del tot nou en la literatura catalana: coincideix amb el punt de vista de la natura, que veu animats els seus elements, tot provocant el distanciament radical del jo de l'autor. El naturalisme de Mestres es basa en una estètica de la Natura, de la naturalitat i del distanciament tècnic; una estratègia gràcies a la qual no privarà el lector de l'experiència subjectiva i del sentiment íntim. Generacionalment s'inscriu entre els escriptors de la Renaixença, però el seu concepte d'art total i valoració de la naturalesa fa que se'l consideri innovador i iniciador del Modernisme. El seu llenguatge senzill i espontani, reprodueix els moviments més lliures de la realitat i facilità el camí a Maragall, Rusinyol i els seus amics. Elaborà dos tipus de discurs, un que recull les emocions més fondes i que apunta a un principi de simbolisme i un altre, per als poemes narratius i les peces de teatre, tret directament de la realitat." Combat el noucentisme a obres com: Els sense cor (1909) i Justícia! (1913), on adreça el seu sarcasme directament contra Eugeni d'Ors.

Poesia lírica i composicions musicals

El 1875 publicà el primer llibre de poemes, Avant!, el qual seguiren molts d'altres: Microcosmos, Balades, Cançons íntimes, Idil·lis, Vobiscum, Odes serenes, Epigrames, Pom de cançons, Darreres balades, etc.

Pressionat per Frederic Soler i per alguns compositors, com Amadeu Vives, Enric Granados i Enric Morera, Mestres desenrotllà els components teatrals que contenien els idil·lis i els poemes narratius i, a partir del 1901, realitzà una abundosa producció dramàtica amb la qual assolí alguns dels seus grans èxits populars. Dramatitzà contes i rondalles, com En Joan de l'Ós, musicada per Morera; poemes lírics, com La Rosons.

Gaziel (1906) i Liliana (1911), musicades, les dues, per Granados, són típicament modernistes: la primera, com el poema homònim, planteja les relacions del poeta amb la societat burgesa, i la segona, crea un món de fantasia clarament pre-rafaelita. Sens dubte, la Rondalla de l'amor (1910) constitueix una de les seves peces més brillants i significatives.

Les seves cançons, com A la taverna d'en Mallol, varen tenir una gran popularitat, que es perllongà fins dates recents en versions de Núria Feliu o Xavier Ribalta.

Apel·les Mestres: "La Pineda"

LA PINEDA

Caminàvem pel bosc, com se camina
per una catedral. Nos internàvem
plens de recolliment, plens de misteri
i parlant en veu baixa.

Com a través de cisellada ogiva
la llum de l’alba entre el brancall passava,
i amb ses irisacions les negres soques
xapava d’or i grana.

Al cim de cada soca, que emergia,
com columna arrogant, de la muntanya
s’estremia dels pins la verda mesa,
capitell d’esmeralda.

Ocult entre l’espessa nervadura
del brancall ufanós, dormia un àngel,
nimbada de penombra l’àurea testa
i arraulides les ales.

I ha aparescut el sol. Les flors, obrint-se,
i els rossinyols, cantant, han dit hossanna;
llavores les daurades cabelleres
han sacudit els àngels.

I empunyant amb l’esquerra una viola
i amb la dreta un arquet moll de rosada,
han preludiat l’himne eternal del fiat,
despertador de l’ànima.

I creixent amb la llum, que poderosa
la terra i cel enamorada abraça,
l’himne del bosc solemnement s’eleva
amb accents de pregària.

S’eleva al firmament, i apar al fondre’s
una nota, una veu, una paraula;
paraula començada al primer dia
i no acabada encara.

Comentari:
El poema el va escriure Apèl·les Mestres, un poeta de mitjans del segle XIX i principis del segle XX.

El tema principal del poema és el Bosc. Durant el poema, l'autor parla dels diferents fenòmens naturals que hi han passat i que continuen passant en l'actualitat.

Cal destacar que utilitza una gran quantitat de colors per descriure els paisatges, pel que podem di que és un poema cromàtic. Al mateix temps, alguns d'aquests adjectius són epítets, com per exemple:
S’estremia dels pins la verda mesa.

També hi ha personificacions:

L'himne del bosc solemnement s'eleva.

Les flors, obrint-se,
i els rossinyols, cantant, han dit hossanna.

El poema té 8 estrofes de 4 versos cadascuna. En cada estrofa, hi ha 3 versos decasíl·labs que són d'art major, i 1 vers hexasíl·lab que és d'art menor.

Apel·les Mestres: "La nit és freda, silenciosa i Clara...

"La nit és freda, silenciosa i clara..."

La nit és freda, silenciosa i clara;
tot dorm.La terra, el cel
reposen en un somni d'agonia,
lo somni de l'hivern.

Com altres nits, no canta, entre les heures
que escalen la paret,
l'aire en passar; avui ha emmudit l'aire,
i les heures també.

La lluna vigilant, la lluna sola,
parant-se enmig del cel,
me guaita fit a fit;i amb ses mirades,
serenes i esplendents,

"Has sofert molt", me diu, "jo ho sé de sobra,
però jo sé igualment
que, encara que poguessis, no voldries
deixar d'haver sofert lo que has sofert."

Comentari:
Aquest poema és d' Apel·les Mestres.
El tema principal es l' hivern i amb les seves conseqüencies: el fred, el silenci, la falta de vida.
A l'inici explica com es l' hivern, parla del vent fred que corre fins que es para, que representa la fi de l' hivern i l'inici d'una etapa per a l' autor més agradable. Al final hi ha un diàleg entre ell i un ésser inanimat, la lluna, ell li diu a la lluna el que ha sofert en aqest hivern.

Recursos literaris;
-Vers 2-->"Com altres nits, no canta, entre les heures que escalen la paret, ,l'aire en passar", l' autor aqui utilitza l'hipèrbaton ja que canvia l'ordre lògic de les paraules. També fa ús del paralelisme. Diu que l' aire en pasar entre les heures de la paret ja no fa soroll (canta).